Quan naixem, se'ns diu que hen entrat a la vida. Quan ens comencem a fer grans, els desconeguts que ens anem trobant ens demanen que els expliquem la nostra vida.

Aleshores es quan tenim consciència d'haver nascut. La vida no és únicament un conjunt de mecanismes bioqüimics que ens fan respirar, pair sentir.

La vida, és, al capdavall, la memòria d'haver viscut. Quan som conscients de qui som, no es pas per allò que algun dia potser farem, sinó per allo que hem fet, que ens han fet o que ens han deixat fer.

En la memòria de la vida, a vegades s'hi van adherint petites senyalitzacions que ens permeten anar més de pressa i recuperar aquell fragment de la vida que havia quedat sepultat per les grans lloses de la nostra història. Som com punts de llibre, que sobresurten una mica pel damunt de les planes del nostre dietari.

Provem-ho. Aixequem aquets punts de llibre, obrim-ne les planes i molt probablement sonarà una cançó.

Les cançons són els veritables himnes de la memòria. Quantes cançóns conviden aquells que les escolten a no oblidar allò que s'ha viscut? No em deixis. No m'oblidis. Sempre et duré amb mi. En totes les civilitzacions i en totes les llengües, la humanitat ha convertit el desig del record en bellesa.

El dia que no recordem allò tan gran que vam viure, de què ens servirá haver-ho viscut? Els amors, per exemple, no són per ser consumats i consumits mentre dura la flamarada.Els amors s'han de recordar amb la fidelitat a allò que es va sentir.

és aleshores quan, a distància, molt lluny l'un de l'altre, potser una ràdio deixa anar una cançó i els oients pensen: Aquesta era la nostra cançó.

Mentre soni la música hi ha motius per continuar extraient de les fondàries de la memòria, el suc intens dels sentiments. Sempre i en qualsevol moment hi haurà algú que tocarà la nostra cançó. Aixó és al capdavall, la millor fe de la vida.

...Quedeu-vos al meu costat...

El cante jondo

Empieza el llanto de la guitarra.
Se rompen las copas
de la madrugada.
Empieza el llanto
de la guitarra.
Es inútil callarla.
Es imposible callarla.
Llora monótona
como llora el agua,
como llora el viento
sobre la nevada.
Es imposible callarla.
Llora por las cosas lejanas.
Arena del sur caliente
que pide camelias blancas.

Llora flecha sin blanco,

la tarde sin mañana,

y el primer pájaro muerto

sobre la rama.

¡Oh guitarra!

Corazón malherido

por cinco espadas.

Llega el tercer trimestre, y con él la Generación del 27, muchas emociones y sensaciones, cosas por ver y palpar, sentir y entender, muchas cosas que fueron y ya no son...ayyy esa culturita que se fue por el callejón, no te dio la gana de perseguir y sin mas se escapó..

Muchas salidas y senderos que recorrer, poco tiempo en la espalda y un mes que estruja y sucumbe..Esto se acaba, literalmente, unas semanitas y podré gozar de esa sensación de la que ya muchos han gozado, o no, todo depende de mi..

El tiempo pasa volando y yo sin enterarme, todo pasa y todo queda, y que triste es la visión del caminante que aun podiendo haver aprovehcado las oportunidades, ve como se alejan sin apenas poder alcanzarlas con la yema de sus pueriles dedos..

*Don't keep your wings*

..Y cerrar los ojos e imaginar un mundo mejor...

donde la luna no desaparece y las estrellas siempre brillan..

Un lugar donde nuestra presencia pase inadvertida..

..Un sueño permanente..

La confianza es la base de toda relación, y debes conservarla y mimarla porque vale su peso en oro..cuando alguien la depostia en ti es un gran paso hacia algo mas, y si en este caso ha sido asi, aprovechalo y guardalo siempre, porque cuando se pierde a veçes no se recupera o tarda en volver..

Pokito a poko, pasito a pasito, lentamente pero con buena letra y ganas que solo se vive una vez y hay que aprovechar cada momento como si fuera el último..

Yo soy esa estrella que nunca se apagarà, siempre iluminando a cada paso..más lejos o más cerca pero ahí, latente e incesante.

Sovint la gent està pre-menstrual o agobiada, trista o simplement una mica toba..i és per això que a vegades cauen les llàgrimes sense motiu, tranquilament com a símbol d'alliberació de l'ànima d'algú mentres està tranquilament al sofà, fent els deures o llegint un llibre..

I avui una d'aquestes persones he sigut jo, he sortit alhora del pati amb les llagrimes caient per els galtes, topan-me amb quatre mil nens de la E.S.O que no tenen res millor a fer q posarse a tirar menjar epr les escales i jugar ( realment si no hagues pensat en els consequencies q tindria, nose que els hi hauria fet..) i osrtin per la porta super rapid que quasibè m'atropella el coxe on hianaven el marc i el paco ( q els pobres deuen haver flipat amb el meu jeto..) i he entrat al ramplax, nose ben be com he entrat perke staba com frustrada, evitant q segons qui em veies plorar..i he arribat a la taula i m'he posat a sanglotar com una burra..sense parar ni un moment i espantant a tothom q la veritat no en tenien cap culpa..

Tot ha vingut pel putut examen de grec, que evidenment no he fet bè, sino que he fet una inventada, o com be diu el gago "una creació hel.lenística.."..i al bon home no se l'hi ha acudit res mes q ferme'l llegir en públic perque els demés riguessin ( fins i tot ho ha dit, te collons la cosa..) i be, cal dir que m'he rigut els dos primers minuts..desprès m'he sentit com una gegant merda plena de mosques..he aguantat fins que ha sonat el timbre i he marxat rapidissim a castellà pensant que el succés se m'oblidaria,i he passat part d'aquesta clasa en un altre lloc..

Desprès hi habia exàmen de llatí, i no em preocupaba perke sabia com m'aniria, com tots els altres i que no valia la pena posar-me takikardica i suan per fer el mateix q faig sempre..

pero tot i aixi volen evitar el meu malestar sempre hi ha al´gu q se n'adona, i aquest cop tambe se n'ha adonat ( nosé ni que has fet ni que m'has tocat, pero el gago semrpe ens mira com si sapigues q passa..xo b aixo s igual) Hem començat a fer l'exàmen , i el gago no parava de treure'm l'ull ( com sempre) i contemplar els meves cares de desesperacio envers el text en concret..pero HA SUDAT COMPLETAMENT de vnir a dirme res ..en canvi anava a tots els demes un per un, donant tema de conversa ( enmig dun examen?) dient o que be q ho fas o vigila amb aixo..o Jana com estas , una miketa fluixeta no perke aixo no va gaire be..pero sense ni una bronca no com a mi, k kuan faig algo malamen ( o sigui semrpe) em crida i recrdia i se macosta am la cara fins al nas suposo q intentant ferme veure que soc tonta perduda, pero ho podria fer d'una altre manera mes suau..

Isi m'ha refotut que certes persones es passin el mes, faltanli el respecte a claase, dormint o cantant mentre ell explica, i a l'examen els hi començi a xeerrar suaument, que si rialletes per aki rialletes per alla..i en canvi ami que mai li he faltat el respecte ( semrpe ens parla de "vostés") estik atenta,( perke ja va deixar ben clar com volia les classes..) i li faig la feina..i kuan venen els problemes per traduir sok transparent i nomes sap q cridarme..i no ho trobo ni ho he trobat just.

Al final kuan tothom habia marxat m'ha agafat l'exàmen, l'ha mirat i ha mig rigut ( com dienbtme q ja sabia q ho faria aixi..) m'ha dit q habia tornat a fer creacio poetica i que dema sortiria ala pissarra i ho llegiria davant de tothom perke riguessin..pero eske aixo ja es el putu colmo! Com un professor es pot atrevir a fer aixo a un alumne, ames ames anunciarli com si fos una feina que ha de fer, i ames a una alumne que en teoria apreciaba tant i respectava..

Per una banda penso que li ha fet mal o que he abusat de la seva confiança, perke no ha rebut el q esperava de mi, pero per altra penso que no fa falta dur els coses fins a aquest extrems per fer-me veure q l'he cagat..collons ja ho se que l'he cagat, pero si creu que fenme sortir ala pissarra a que la gent rigui de mi ho arreglarà ho porta clar, perque crec q am la maduresa q tenim tan l'un com l'altre no calen aquests numerets..

Alguns m'han dit que es la seva manera de demostrarme que esta decebut i que sap q puc donar mes de mi, pero per mi aixo no és així..mai cap professor m'havia fet aixo, i menys un amb el q semrep m'he portat fantastikament..

El pitjor de tot es que no he sapigut respondre quan m'ha encarregat la taska de deixarme en evidencia, sino que man començat a caure les llàgrimes, he pillat les coses i me n'he anat..

I no tinc ganes ni ànims d'arribar demà a classe i haver de montarli un numeret perque no trobo correcte que fagi això..

I mai m'havia passat, pero m'ha fet mal que em tractés així,i és un professor, pero per mi era molt ems que això..i m'ha fet sentir com una merda..
Despres has vingut tu i ho has acabat de reamtar, merci per dirme que no se afrontar els problemes , que m'ho prenc tot malament ( sigui qui sigui, evidenment et referies atu mateixa..) i que sóc una negativa..era lúltim que em faltaba i mésde tu.

I encara que ara m'he de posar a estudiar dialectes, només tinc ganes d'anarmen ala platja, estirarme, sentir que respiro aquella olor marina i que ningu m'ho impedeix, em posa trabes o em provoca algun malestar per algo q he fet..només vull respirar tranquila i intentar pensar que el que ha passat no´pertany a la realitat...

No se si esta es la primera vez que tengo ganas de escribir-te o si las he tenido otras veces, pero no he llegado a plasmarlo en un papel hasta ahora, un poco tardre -creerás- aunque nunca leas esto, pero mas vale tarde que nunca..

Ayer te eché muchos de menos, bueno que digo ayer, hace meses que te echo de menos, justamente des de que yo empezé a tener la cabeza en Mejico y tu no sé exactamente en donde, pero lo cierto es que nos desconnectamos mutuamente..y ni debimos ni querimos, pero pasó..

Puede que yo desatendiera lo que debia atender, pero estaba mal y rara, y puede parecer una excusa, pero no lo es, al igual que no lo fueron tus motivos, (aunque relacione lomismo sucedido con otra persona y la acción no sea la misma..pero esto es otra cosa) y como suele pasar entre dos personas cuando algo va mal, ninguno de los dos intentó arriesgarse a perder segun que cosas para recuperar otras ni arreglar grandes grietas para que elt ranscursó del agua pudiera seguir fluyendo..

Hoy, a las alturas que estamos, puede parecer falso o hipòcrita decir que te echo de menos, pero es algo verídico que llebo siemrpe conmigo y que llevaré siempre, al igual que demàs cosas anheladas..

Y nose que fui yo para ti, pero tu para mi fuiste lo que nunca crei que fueras, una media naranja, esa que hace que la naranja en si puede ejercer todas sus facultades al màximo y brillar como una estrella de futbol en pleno apogeo..

y nose como, màgicamente, te ayude a hacer crecer una parte de ti que tenias despreciada, que maltratabas y arrastrabas porque no habia otra opción, y sobretodo te ayude a hacerte ver todo el peso en oro que valias y sigues valiendo..

Y lo mas gracioso, es que ahora, después de todo, soy yo la que necessito que me prestes ayuda, que estes a mi lado y que me hagas ver todo lo que no veo como solias hacer..

Y tampoco voy a pedirte que lo hagas, por como me gusta ver-te ahi arriba donde has llegado y como te lo has currado..

Solo espero ese café olé, unos cuantos cigarrillos, ver que sigues igual de contorsionista con tus piernas y oirte hablar como si fueras el mismisimo Dumas, siempre al son, pero, de nuestro telón de música..

hope there's someone

Hope there's someone

who'll take care of me

when I die, will i go

Hope there's someone

who'll set my heart free

Nive to hold when i'm tired

There's a ghost on the gorizon

when i go to bed

How can i fall asleep at night

How will I rest my head

Oh i'm scared of the middle place

between light and nowhere

I don't want to be the one

Left in here, left in there

There's a man on the orizon

wish that i'd go to bed

If i fall to his feet tonight

will allow rest my head

So here's hoping i will not drown

Or paralyze in light

And godesn i don't want to go

To the seal's watershed

Soy una alondra voladora, entre azhares y jazmines, y en mi risa son los ojos, la luz de este mundo,defendiendome pluma por pluma, vuelo a vuelo..Esta es la vida que dice, la vida que em puja y empuja..corre Lola corre y prueba de atrapar mi vuelo rapaz y nocturno..y para hacerlo usa el compas y rompelotomaloya..

Yo, yo misma, sin retoques, ni azulejos, contornos o decorados,al medio desnudo, y con tirantes que ya queda poquito para la primavera, y dicen que la sangre altera..

Ciertamente tengo ganas de que llegue ya el buen tiempo, poder salir de casa sin tener que preocupar-te de la temperatura que hace ni cuantas capas de ropa debes poner-te..

Poder salir a tomar el aire sin ningun plan en concreto ni lugar al que ir , quedar-te sentada en un banco de un parque sintiendo que el gran sol te va dorando la piel, mientras lees un libro que va narrando pequeñas aventuras, amores, batallas o sensaciones que nunca tendrás porque són pròpias de una realidad que no pertenece a la tuya..y veras pasar, un grupo de niños pequeños jugando con la arena, mirandose, satisfechos de la gran guarrada que estan haciendo con el agua y contentos de sentirse niños..

Entonces piensas que todo es demasiado y que demasiado es nada, que las cosas te quedan un poco grandes y que no sabes reducirlas a insignifikantes..que ala vez todo te importa, y al cabo de un rato no sabes ni donde estas..y sientes que vendra una rafaga de viento , unas cuantas semaanas, y las rutinas habran cambiado, te sentiras mejor y lo habras olvidado todo..pero despuès te das cuenta de que todo sigue ahi, que la rafaga de viento no ha llegado o ni te ha tocado, y que sigues sintiendo igual de aburrida, sola i triste, como cada dia.

Y es que cada uno debe encontrar su pequeño trozo de mundo, porque el real, el palpable , no gusta a nadie, y si gusta a alguien es porque este alguien ha sido sucumbido por él..pero a veçes estos pequeños mundos individuales trontollan, decaen, o stan medio vacios a causa de la innactividad..

Y esto es para aquellos que de vez en cuando se paran a pensar en que las personas somos humanas , que necessitamos de los demas, y q no somos de piedra..

y duele pero mejor estar sola que mal acompañada.

BruShfire FairytaLeS

..A bilion people died on the news tonight

but not so many cried at the terrible sight

well mama said

it's just make believe

you can't believe everything you see

so baby close your eyes to the lullabies

on the news tonight....

Tan sols amb una guitarra acústica, el seu gran caliu i els peus descalços va aconseguir omplir el palau olímpic de Badalona fins a vessar..Un directe incríble, com si estiguessis sentin el disc pero més profund..

Crevc que , el concert més acollidor que he anat mai..tot com molt familiar, la gent molt entregada, i ell al cent per cent, com sempre..

..Soles que abruman rostros incautos,

vientos que baten sus alas impunes

sombras inmensas que solas provocan

nubes ardientes que ahogan y anulan...

Hay cosas que no pueden canalizar-se, ni siquiera anular-se, se asientan como perro por su casa en el porvenir de las alamas y es ahi donde rasguñan, taladran y perforan su queridito vacío miserable..intentado rechazar qualquier tipo de algodon o material acríliko que se introduzca en el orificio para ser tapado, y asi no se provoque la infección cutànea..

Carguènse de algodon, y un poco de alcohol, porque uno tapa y el otro desinfecta..

Zapalduen Olerkia

... El Poema de los caidos...

Avui, el format d'aquest blog, o l'artífex que fa que es puguin carregar les fotos, no em permet posar una imatge, em demana no se cuantes mil coses que mai m'havia demanat, i com que no em convé ni tinc ganes de perdre el temps amb l'artífex en qüestio ho deixo estar i penjaré la foto un altre dia..

Dissbte passat vaig experimentar la sensació de voler tornar a Donosti, pero no d'esperarme i tornar-hi a l'estiu, sinó tornar-hi en aquell precis instant en que ho vaig pensar..hagues anat a l'estació de sants i hagues tornat a agafar el mateix autobus destartelat i amb aquell conductor suicida, i encara que el viatge durés 6 hores ben bones e incomodes.. per tornar a arribar a la plaçeta , de bon mti i ben núvol , anar caminant fins al passeitg, i arribar fins la conxa,baixant la baixada a la sorra patinant com semrpe feia, fins a arribar a la vora de l'aigua, descalçar-me, mullar-me els peus, tornar a tenir aquelles vistes davant i sentir aquell raconet de món dins meu..desprès de relaxar-me agafaria les coses i seguiria caminant mentre l'aigua va picant contra els meus peus, el vent m'estarrufa els cabells i el sol va prenent posició.. Les torretes dels vestidors mentres, netejeraien les deixalles de la festa de la nit anterior, les persianes de les finestres tornarien a ser pujades, i els vaixells dle port començarien a fer les seves inmuerables rutes des de la costa fins Santa Clara i a l'inrrevés...les velletes sortirien al passeitg amb les seves paradetes de maris ambulant, pinxitos de gambes, de pulpitos o algun que altre musclo acabat de pescar..i mentres tot aixo succeís jo ja hauria arribat a la punta de la conxa, m'estaria ca´çant per agafar l'autobus num 14 que em duria cap a la plaça de " els canoooooooooooons" ( nou epitet epic) i m'assentaria amb vosaltres a prendre un cafè i un croissant mentre el solet va iluminant cada columna del ajuntament, llabors la carre i el gorka estarien fen una quiniela a kualsevol estanc, el pau s¡'estaria queixant de que te la roba brutao de que el bar no es massa cool..mentres la Marrubi seguiria explicant la simbolització de la ikurriña, la Martini repetiria l'annecdota que li va atribuir aquest nom, la leire no pararia de buscar un lloc a l'aire lliure on poder pixar i que ningu la veies, la Marruxi seguiria fumada com semrpe caient-se d'alguna cadira o una altre, la maria ja staria planejant la ruta de bars metaleros,i la laia duria una ressaca acompasada per "hoy he vuelto a soñar con ella.." dient tio tio tio tio piperraaaaaakkk com moleeeeen, kuatre cents cops i repetinme q porto una samrreta q sembla un pijama..
I els dies tornarien a ser llaguíssims, les hores eternes i els minuts infinits, tot això acompanyat d'aquell cel que té algo especial, el caracter de la gent q des del primer moment fa que t'hi sentis com a casa, els pallasos de la plaça..
..Hi ha llocs en el món per viure cara al mar..

* In between dreamS*

Realidad o sueño?

Hace dos noches soñe algo extraño, bueno de echo no es extraño, es algo natural creo yo..pero me parecia raro, confuso y cuando em desperté me asusté..

crei que era realidad , al depertarme, pero vi que el él no estaba ahi,y demas cosas..

después de pensar, me lo tomé como algo bonito q passa en los sueños y q porke no debo disfrutarlo..y discernir q el sueño fue a casa de que aprecio mucho a esa persona o que kiero conocerle mas..

de todas maneras el viaje en moto me gusto mucho ..y ser tu compañera amorosa tambien

ahora por eso me cuesta mirar-te a los ojos y no reirme hasta caerme de la silla..aunque a veces parezca que me leas lo que estoy pensando..

y supongo q por eso se me ha ocurrido decir la inmensa tonteria de si querias venir a recoger un libro..penoso, que coño estoy haciendo..

a veces la mente tiene estas cosas contradictòrias..

*] again ]*

You're one of god's mistakes

you're crying tragic waste of skin

i'm well aware of how it aches

and you still won't let me in

Now i'm breaking down your door

to trying to save your swallowed face

no i don't like you anymore

you're lying, trying waste of space

Before our innocence was lost

you're always one of those

blessed with lucky severance

and a voice that made me cry

My oh my..

Now i'm trying to wake you up

to pull you from the liquid sky

'cause if i dump will both end up

with just your songs to say goodbye..

It's a song to say goodbye..

Potser es que he estat massa atrafagada com per pensar en dates de discos, o potser es que no m'imaginava que hi hagues tanta demanda i les primícies s'abansessin..

pero ja tornen a ser aqui amb 14 cançons totalment desconegudes, preparades per ser desbossades i reescoltades durant molt de tempsss, plenes d'aquelles notes que nomes ells saben fer, i aquella veu característica que l' Brian té..més emocions, més sentits , més Placebo.

i ademes am michel Gondry al costat, és a dir radere la camèra...espectacular..se'm posen els pèls de punta només de pensar-hi, i no entenc perke, be suposo que perque tenia uens ganes inmenses de que treiessin ja d'una vegada aquest disc, i perque des del primer dia que els vaig eskoltar el bello del meu cos viu en una altre dimensió, i el meu cor i la meva psique en un spleen ideal..