Quan naixem, se'ns diu que hen entrat a la vida. Quan ens comencem a fer grans, els desconeguts que ens anem trobant ens demanen que els expliquem la nostra vida.

Aleshores es quan tenim consciència d'haver nascut. La vida no és únicament un conjunt de mecanismes bioqüimics que ens fan respirar, pair sentir.

La vida, és, al capdavall, la memòria d'haver viscut. Quan som conscients de qui som, no es pas per allò que algun dia potser farem, sinó per allo que hem fet, que ens han fet o que ens han deixat fer.

En la memòria de la vida, a vegades s'hi van adherint petites senyalitzacions que ens permeten anar més de pressa i recuperar aquell fragment de la vida que havia quedat sepultat per les grans lloses de la nostra història. Som com punts de llibre, que sobresurten una mica pel damunt de les planes del nostre dietari.

Provem-ho. Aixequem aquets punts de llibre, obrim-ne les planes i molt probablement sonarà una cançó.

Les cançons són els veritables himnes de la memòria. Quantes cançóns conviden aquells que les escolten a no oblidar allò que s'ha viscut? No em deixis. No m'oblidis. Sempre et duré amb mi. En totes les civilitzacions i en totes les llengües, la humanitat ha convertit el desig del record en bellesa.

El dia que no recordem allò tan gran que vam viure, de què ens servirá haver-ho viscut? Els amors, per exemple, no són per ser consumats i consumits mentre dura la flamarada.Els amors s'han de recordar amb la fidelitat a allò que es va sentir.

és aleshores quan, a distància, molt lluny l'un de l'altre, potser una ràdio deixa anar una cançó i els oients pensen: Aquesta era la nostra cançó.

Mentre soni la música hi ha motius per continuar extraient de les fondàries de la memòria, el suc intens dels sentiments. Sempre i en qualsevol moment hi haurà algú que tocarà la nostra cançó. Aixó és al capdavall, la millor fe de la vida.

...Quedeu-vos al meu costat...