Zapalduen Olerkia

... El Poema de los caidos...

Avui, el format d'aquest blog, o l'artífex que fa que es puguin carregar les fotos, no em permet posar una imatge, em demana no se cuantes mil coses que mai m'havia demanat, i com que no em convé ni tinc ganes de perdre el temps amb l'artífex en qüestio ho deixo estar i penjaré la foto un altre dia..

Dissbte passat vaig experimentar la sensació de voler tornar a Donosti, pero no d'esperarme i tornar-hi a l'estiu, sinó tornar-hi en aquell precis instant en que ho vaig pensar..hagues anat a l'estació de sants i hagues tornat a agafar el mateix autobus destartelat i amb aquell conductor suicida, i encara que el viatge durés 6 hores ben bones e incomodes.. per tornar a arribar a la plaçeta , de bon mti i ben núvol , anar caminant fins al passeitg, i arribar fins la conxa,baixant la baixada a la sorra patinant com semrpe feia, fins a arribar a la vora de l'aigua, descalçar-me, mullar-me els peus, tornar a tenir aquelles vistes davant i sentir aquell raconet de món dins meu..desprès de relaxar-me agafaria les coses i seguiria caminant mentre l'aigua va picant contra els meus peus, el vent m'estarrufa els cabells i el sol va prenent posició.. Les torretes dels vestidors mentres, netejeraien les deixalles de la festa de la nit anterior, les persianes de les finestres tornarien a ser pujades, i els vaixells dle port començarien a fer les seves inmuerables rutes des de la costa fins Santa Clara i a l'inrrevés...les velletes sortirien al passeitg amb les seves paradetes de maris ambulant, pinxitos de gambes, de pulpitos o algun que altre musclo acabat de pescar..i mentres tot aixo succeís jo ja hauria arribat a la punta de la conxa, m'estaria ca´çant per agafar l'autobus num 14 que em duria cap a la plaça de " els canoooooooooooons" ( nou epitet epic) i m'assentaria amb vosaltres a prendre un cafè i un croissant mentre el solet va iluminant cada columna del ajuntament, llabors la carre i el gorka estarien fen una quiniela a kualsevol estanc, el pau s¡'estaria queixant de que te la roba brutao de que el bar no es massa cool..mentres la Marrubi seguiria explicant la simbolització de la ikurriña, la Martini repetiria l'annecdota que li va atribuir aquest nom, la leire no pararia de buscar un lloc a l'aire lliure on poder pixar i que ningu la veies, la Marruxi seguiria fumada com semrpe caient-se d'alguna cadira o una altre, la maria ja staria planejant la ruta de bars metaleros,i la laia duria una ressaca acompasada per "hoy he vuelto a soñar con ella.." dient tio tio tio tio piperraaaaaakkk com moleeeeen, kuatre cents cops i repetinme q porto una samrreta q sembla un pijama..
I els dies tornarien a ser llaguíssims, les hores eternes i els minuts infinits, tot això acompanyat d'aquell cel que té algo especial, el caracter de la gent q des del primer moment fa que t'hi sentis com a casa, els pallasos de la plaça..
..Hi ha llocs en el món per viure cara al mar..