Quan era petita, a vegades, sentia un buit gegant, o traduit al meu pensament de llabors, una sensació rara de buidesa, perque sempre he sigut un cul inquiet, que ha anat d'una banda a una altre, que ha canviat de paré un centenar de cops, que sempre tenia ansies d'algo més, que em fes anar més enllà dels meus objectius , si es que els tenia, que segur que si..
Però un dia em vaig topar amb quelcom que no preveia, que no buscava, una cosa que en aquell moment, era una dels meus últims desitjos, una cosa que ha resultat ser el que he tingut més clar des de llabors, la cosa que més he estimat i que m'ha donat més vida , la cosa suposo que sempre havia estat buscant i que sabia que algun dia arribaria iq ue em faria sentir tant realitzada com me n'ha fet sentir durant tot aquest temps, tan plena de no se que, tan viva, tant dona, i eividentment , tant humana.
I ara, que m'he fet gran, i que sé el que vull, ho he perdut per sempre, m'ha passat el tren de la vida , i no vull ser dramàtica, només dic el que sento, perque ho sento aixi, tal i com ho escric. Jo hi veia, i hi veig, en el que he perdut, gran part de la meva vida, i dic hi veig perque no sé com es fa això de deixar de sentir, de palpar, de bategar, això de deixar enrere, el que per tu, ho és tot. Sé del cert que és algo que encara no he aprés, perque fins ara no he hagut de viure-ho, o si menys no amb aquesta intensitat, i que aprendre-ho em comportarà un temps potser infinit que no sé ni com serà, dur, gris, tormentós, fred, buit, no ho sé..i em fa por haver de sentir-me aixi, haver de passar per això, i que de nou, torni a sentir aquella mateixa sensació de quan era petita que emf eia sentir tant malament molt sovint.. aquell buit que mai s'acaba i que no saps com tapar, perque no hi ha res de la mateixa embargadura que pugui reemplaçar-lo.
No vull sentir-me buida, no vull aquest nus per tot arreu, i no vull que el meu cor pateixi aquestes estrabades; ara bategues sense control, ara ets una pedra, ara bategues sense control, ara ets una pedra..
I és tant trist, que fins i tot algú s'en podria riure de tot això, potser perque noho ha viscut..
I ara, que l'únic recurs que em quedava era imaginar que restava abraçada a tu, en somnis ,cada nit o tancant els ulls, per no oblidar la teva olor i el teu tacte que tan em tranquilitzaven, resulta que tambè és el pitjor que puc fer...
potser en una altre vida podré fer-ho, pero ara ja no..
Tracy Chapman- Fast Cars