En un prat, gemat arreu,
l'arbre hi ha de l'Esperança,
amb la mà ningú no l'heu:
ell no mai es desatansa.

De ses fulles a la veu,
par que el món es torni dansa:
té les ires sota peu
i és tot dret com una llança.

Sols de veure'l un matí,
us sabríeu deixondir,
ulls caiguts, races esclaves.

Canta l'arbre verdejant
i les branques pugen tant
que a mig aire ja són blaves


Un dels grans poemes del poemari "Arbres " de Josep carner, que vam estar treballant i desbossant durant molts mesos a classe de Literatura Catalana, ..Quins records d'aquelles classes, crec que les millors que he fet mai , on tot el que vaig aprendre em va servir de molt..on disfrutaba cada paraula, cada vers, cada alegoria, i cada cosa que sortia de dins meu..

Qui poguès tornar enrere per tornar a xuclar aquells versos ,com el suc de taronja..

(Dibuix per a aquest poema, a mitjans de març)